TEDxAlcoi 2022, una experiència de creixement

Traducció de l’original en castellà. Llegeix-lo en: CastellanoEnglish

Els que ja fa temps que em coneixeu sabeu que estic en les dates de les efemèrides. Entre abril i maig acumulo moltes emocions que em mouen d'una banda a l'altra. Cada mes d'abril començo per la data en què vaig perdre el meu pare. Seguidament, el naixement d'en Pol i el seu posterior comiat després de 3 dies, coincidint amb l'aniversari de noces. Després ve el meu renaixement, del qual aquest any s'han celebrat els 19 anys. I un dia com avui és el meu aniversari. Avui compleixo 45 anys.

Però aquest any afegeixo a la llista d'efemèrides una que no sé si explicaré anualment, però que segur que ha servit per fer un gran pas de gegant en el meu creixement personal. Els tres dies superintensos que he passat amb els meus companys de la TEDxAlcoi. Tot un repte de creixement del qual tindreu l'oportunitat de valorar el resultat quan es publiqui el vídeo. De moment em limitaré a explicar per què va ser una experiència tan enriquidora.

Vaig passar gairebé tot el dimecres repetint i escenificant el text de la meva xerrada. Va arribar el moment dels assajos del dijous a la tarda a l'escenari real. L'ambient estava carregat de molts nervis i molta pressió. El nivell d'aquests era inusualment alt. M'he de remuntar a quan tenia 20 anys i feia presentacions en aforaments d'alts executius per recordar tants nervis.

Cada vegada que intentava fluir damunt de l'escenari em notava més bloquejat i menys inspirat. Dit d'una altra manera, vaig ser incapaç de dir el text sense equivocar-me i bloquejar-me diverses vegades. Va ser un cop molt dur veure que no era capaç d'escenificar això que havia repetit més d'un centenar de vegades.

Uns moments molt durs per a mi; vaig haver d'aïllar-me dels assajos una bona estona per poder començar els meus exercicis de meditació i que aquests em permetessin tornar a connectar amb mi i recuperar la meva confiança. Em sentia com un impostor damunt de l'escenari. Després de saber-me el text a la perfecció i d'escenificar-lo de forma magistral davant de la meva dona, pensava que ja el tenia controlat.

Però la realitat era molt diferent: aquest gran teatre Calderón d'Alcoi ple de voluntaris i professionals treballant contra rellotge per tenir-ho tot a punt m'imposava tant que em sentia com un principiant. Per sort, David, el gran mestre de cerimònies, em va donar l'oportunitat de repetir els meus assajos a última hora. Aquesta oportunitat va ser clau per començar a fluir i a sentir que podia fer-ho. El nivell estava molt lluny d'on jo sabia que puc arribar, però almenys era una cosa presentable davant del públic.

Va arribar el divendres després d'una nit dura; havia dormit com un nadó fins a les 4 del matí, però des que alguna cosa m'havia despertat ja no vaig poder aclucar els ulls. Sort que vaig poder dedicar aquell temps a meditar i a visualitzar en el meu interior com aniria l'esdeveniment. Vaig decidir no esmorzar per poder seguir fluint en la meva preparació del gran moment. A més, vaig tenir la sort de poder parlar amb l'Estefania i els nens. Les 9 del matí van aparèixer al rellotge de forma implacable i l'esdeveniment va començar puntual en una sala plena de joves de diferents instituts i de la universitat d'Alcoi.

Jo era el tercer a pujar a l'escenari; honestament, havia tingut molta sort. Només havia d'esperar una hora abans de poder compartir la meva idea inspiradora amb el públic. Vaig decidir oblidar-me d'aquest tema fins que toqués aixecar-me de la cadira; el millor que podia fer era obrir-me a l'esdeveniment i gaudir de tot el que estava passant al meu voltant. La inspiradora posada en escena d'en Hugo i les sàvies paraules de l'Aitziber van fer que el meu rellotge volés. Quan me'n vaig adonar, en David m'estava presentant i jo em dirigia al punt vermell. Aquest moment que portava somiant durant els últims 4 anys de la meva vida.

Vaig començar nerviós i tens, però convençut que no m'equivocaria ni tampoc em quedaria en blanc. I així va ser. No vaig fer la millor interpretació de la meva vida, però m'havia quedat molt bé. Durant una bona estona estava convençut que havia dit el text perfectament, fins que em van fer notar que havia canviat una paraula a l'inici del text. Un canvi subtil, però carregat de semàntica: no són moltes competències laborals, sinó moltes competències digitals el que necessiten els joves. És al·lucinant com la ment pot confondre dues paraules sense adonar-se'n.

La part bona d'aquestes coses és que el públic ni se n'adona. Ja que la idea queda igualment ben explicada. Que al capdavall és de què es tracta. Igual que cal destacar aquest petit lliscament, vull esmentar que vaig tenir almenys un moment magistral. Perquè una part del text parla d'OnlyFans, una xarxa social que els joves associen amb temes eròtics i sexuals. Així doncs, en esmentar aquesta xarxa els nois van començar a cridar i a dir bestieses. Doncs bé, vaig ser capaç de reconduir l'atenció i continuar d'una manera que fins i tot a mi em va sorprendre positivament.

Les paraules es queden curtes per descriure les sensacions que un sent després d'haver acumulat tanta tensió, tants nervis i tantes ganes de fer-ho bé. El moment havia passat i ho havia fet bé; diria més, ho havia fet molt bé. Tot es pot millorar, però podia estar orgullós del resultat obtingut i això m'omplia per dins. A més, el "show" seguia viu i els meus companys seguien evolucionant amb les seves xerrades, cosa que em permetia reviure una i una altra vegada aquestes grans sensacions. Unes sensacions que ponent rere ponent acabaven amb el públic dempeus aplaudint i cridant.

Dissabte a la tarda, el gran moment de la TEDxAlcoi. Arribava a l'esdeveniment en unes condicions molt diferents de les del dia anterior. Havia pogut dormir millor, descansar i fins i tot estirar les cames. Els llaços amb els meus companys ens havien convertit en amics. La tensió no tenia res a veure amb la del dia anterior. Lluny d'estar relaxats, però amb un nivell de seguretat en un mateix molt superior al del dia anterior. Crec que aquest relaxament, en general, ens va fer cometre alguns errors més que el dia anterior.

En el meu cas, crec que ho vaig fer molt i molt bé damunt del punt vermell. Vaig interpretar el text d'una forma excel·lent. Sempre amb punts de millora, però amb un resultat millor que els dies anteriors. Era molt curiós la sensació de veure el text al meu cap; la memòria visual em mostrava les pàgines del text i cadascuna de les línies que jo anava convertint en una història damunt de l'escenari. Però res no és perfecte i molt poques línies abans d'arribar al final vaig visualitzar dues línies que era incapaç de llegir. No hi havia manera de veure què hi deia i havia de tancar la xerrada. Així doncs, em va tocar saltar-me un parell de línies. Tota una llàstima, perquè totes dues eren una provocació per al públic; la sort és que no afegien contingut a la idea més enllà de buscar tocar la fibra.

Amb aquest sabor agredolç vaig acabar la meva posada en escena. El públic es va aixecar i va aplaudir amb força. L'adrenalina es va convertir en oxitocina; dit d'una altra manera, com aquella tensió per fer-ho bé es convertia en la recompensa de la feina ben feta. I així finalitzava aquesta experiència que m'havia ocupat durant tant de temps. A la meva llista de tasques, projectes, iniciatives, objectius i somnis desapareixia una paraula que m'havia acompanyat com un ítem fix. El símbol de *check *es dibuixava i alliberava l'espai per deixar lloc a un nou somni per complir.

Ho havia fet, s'havia complert, ho havia aconseguit. Estava content i em costava creure que tot havia acabat. Però la meva naturalesa perfeccionista em recordava aquesta espineta clavada per no haver aconseguit fer-ho tan bé com sé que puc fer-ho. Per sort, ja són 45 anys compartint el dia a dia amb la meva veu interior. I ara he après a perdonar-me, a acceptar-me i a gaudir dels bons moments fent callar aquesta veu.

Aquest ha estat el meu viatge durant aquests últims dies. M'he esforçat, he treballat, he plorat, he patit, he rigut, he crescut i sobretot he estat una mica més humà al costat d'unes persones increïbles. Moltes gràcies a l'organització, als voluntaris, als altres oradors i al públic. Sense vosaltres no hauria estat possible. Però sobretot gràcies a la meva dona per tenir aquesta paciència infinita aguantant-me i als meus fills per inspirar-me.

Resumint, la TEDx m'ha permès posar per damunt de mi una gran idea que val la pena compartir. Els oradors, organitzadors i voluntaris estem al servei d'una causa més gran que nosaltres mateixos. Es tracta de fer atractives idees potents per tocar el públic. Al final tots treballem per ser el canvi que volem veure al món. I amb això ens emportem el nostre propi creixement, la nostra pròpia maduració.