Proposta de particions flash per a Raspberry PI i OpenWRT i suport d'arrencada de rescat per a sistemes encastats
Traducció de l’original en anglès. Llegeix-lo en: CastellanoEnglish
Introducció
L'objectiu principal d'aquest article és descriure com organitzar les particions flash i com modificar la seqüència d'arrencada per defecte d'OpenWRT per donar suport a un mode de rescat flexible i potent per a projectes basats en Raspberry PI. Només per aclarir l'explicació. Quan OpenWRT es compila en una targeta flash per a Raspberry, només hi ha dues particions.
La primera és una partició vFat amb el kernel, el firmware i altres fitxers de configuració; la segona és una partició ext4 amb el sistema de fitxers arrel. La seqüència d'arrencada carrega el kernel i després munta la partició arrel i executa l'script init. Si el sistema de fitxers ext4 està corromput o no es pot muntar, la seqüència d'arrencada s'atura i no hi ha solució sense extreure la targeta flash.
Característiques
En aquesta entrada del blog descriuré una estratègia de taula de particions i de seqüència d'arrencada per evitar aquest tipus de problemes. És clar que hi ha altres solucions per obtenir resultats similars, però crec que aquesta és simple i potent alhora.
Resumint les característiques d'aquesta solució:
-
redueix el risc quan es fa servir una aplicació que escriu intensivament
-
redueix el risc de danys a les memòries flash
-
mode a prova de fallades prement un botó
-
suport per a actualitzacions d'aplicacions mitjançant paquets opkg
-
suport per a actualitzacions del sistema operatiu mitjançant paquets opkg
Aquesta proposta de solució assumeix:
-
protecció de wear leveling resolta per la targeta flash
-
botó connectat als pins GPIO
La idea
Raspberry PI necessita una partició vfat com a primera partició flash, on hi ha diversos fitxers necessaris per al procés d'arrencada; és una substitució del bootloader. Per exemple, en aquesta partició hi ha fitxers com: start*.elf i bootcode.bin, que són el firmware de la GPU i els bootloaders. Un altre fitxer clau és kernel.img; aquest és el kernel que es fa servir per arrencar. Els paràmetres del bootloader per a l'arrencada del kernel són en un fitxer anomenat cmdline.txt i els paràmetres del firmware es defineixen a config.txt.
En aquest punt el més important a tenir en compte és el fitxer kernel.img i els paràmetres cmdline. Perquè el kernel es carrega i s'executa per defecte amb els paràmetres cmdline definits. Quan el procés d'arrencada del kernel acaba, el sistema de fitxers arrel i la seqüència del procés init es dedueixen dels paràmetres cmdline.
En aquest punt pot ser útil fer una ullada a la taula de particions proposada: (els espais són només de referència, feu servir el que necessiteu)
p1 - vfat (~50MB)
p2 - ext4 - operative system base (read-only) (~150MB)
p3 - ext4 - operative system (read-write) (~250MB)
p4 - logical partition
p4.1 - ext4 - your_application files (usually read-only)
p4.2 - ext4 - your_application data (usually read-write)
La clau del procés d'arrencada a prova de fallades és la partició p2, on hi ha una instal·lació mínima d'OpenWRT amb una seqüència init modificada. La idea principal aquí és detectar si es fa un curtcircuit al GPIO, normalment això es fa simplement prement un botó físic i es pot interactuar amb l'usuari emetent algun bip; per exemple, pots avisar l'usuari que estàs esperant que es premi el botó amb un bip i després emetre dos bips quan es detecta la pulsació del botó, o res si no es prem cap botó en 3 segons. Finalment la idea és detectar si necessites una arrencada normal o una arrencada a prova de fallades.
La meva suggerència per a l'OpenWRT mínim és una instal·lació d'OpenWRT de petjada petita, sense mòduls del kernel, només el kernel monolític carregat. Després reduir la seqüència init al mínim i afegir la lògica a prova de fallades (captura del botó GPIO); si es prem el botó, atura la seqüència d'arrencada i dona un shell a l'usuari. La manera habitual serà invocar el fitxer init del rootfs (p3 a la taula de particions).
Crec que la idea és simple i que la complexitat es redueix en dues parts, totes dues són el fitxer init. Per ser més precisos, la taula de particions p2 té el seu propi fitxer init i p3 l'altre. El fitxer init de p2 carrega el mínim maquinari per controlar el botó i donar un entorn de rescat quan cal. I el fitxer init de p3 munta la partició de lectura-escriptura i el sistema de fitxers habitual amb els processos d'arrencada normals i tot tipus de coses que necessites.
Notes finals
Sé que aquest article no és gaire pràctic, però la meva intenció és només compartir algunes idees que tinc al cap. Passo la major part del meu temps dissenyant arquitectures i crec que aquesta és una arquitectura molt potent d'una seqüència d'arrencada per a alguns projectes professionals basats en Raspberry PI i OpenWRT.
La millor manera de fer el que descric en aquest article és posar p2 en un fitxer initrd que es referenciï als paràmetres del kernel. Perquè llavors tot el sistema de només lectura és una partició RAM i el fitxer init del rootfs té el PID 1, eliminant la complexitat del doble fitxer init. Però vaig decidir modificar aquesta part perquè en el passat vaig tenir alguns problemes creant fitxers initrd, especialment quan l'espai necessari per a aquesta partició és més gran que la RAM. De totes maneres és important tenir en compte que els fitxers initrd tenen la mateixa finalitat que la partició p2 proposada.
Enllaços útils
-
Building a JFFS2 OpenWRT Raspberry Pi image with hard float support - útil per entendre com modificar la seqüència d'arrencada per defecte d'OpenWRT en una Raspberry PI
-
ramfs, rootfs and initramfs - entendre els sistemes de fitxers RAM
-
How to create initrd.gz to boot OpenWRT-x86 from USB flash - script inspirador sobre com crear el contingut de la partició p2 o un fitxer initrd
-
OpenWRT: Boot/Init Requirements - què han de fer i haurien de fer els initscripts per al nou sistema init que s'està desenvolupant per a OpenWrt